Universitari Per Fi!

L'espai dels estudiants de la UPF per als estudiants de secundària


Deixa un comentari

El que no t’expliquen

Suposo que aixecar-me, apagar el despertador i arreglar-me va ser el més fàcil que vaig fer en tot el dia. Resulta que m’havia matriculat en l’última carrera que m’esperava quan era petita, i tot i això va ser la meva primera opció en el llistat de graus. No puc afirmar amb seguretat què és el que van dir a la xerrada d’introducció a la universitat. El cert és que estava tan fascinada mirant al meu voltant que el meu cap no podia parar de donar-li voltes als anys que m’esperaven allà dins.

La veritat és que mai m’havia imaginat la universitat tan propera, no i no, no em refereixo a proximitat, per a mi la universitat eren classes enormes plenes de gent, amb professors que no els importava qui estava davant, tan sols parlaven, i parlaven, i parlaven. Però per sorpresa meva l’enginyeria telemàtica no era ben bé així; les classes certament eren més grans que les del institut, i hi havia molta més gent i d’edats diferents, la majoria tenien els mateixos anys que jo, però després hi havia un sector de persones que semblaven més grans i que, a més ja es tenien confiança; tot i això, el tracte era prou proper i les classes magistrals no eren tan diferents al que jo estava acostumada.

Quan superes el primer dia amb èxit i amb un parell de Facebooks de companys de classe creus que ja està tot fet.  Bé, no és del tot cert, però sí que és veritat que tot és més senzill amb una mica d’experiència. La primera classe estàs tan ficat en el paper de persona gran que prens apunts de tot el que diu el professor, però amb el pas de les classes veus que les transparències estan al moodle, que els companys i tu podeu treballar junts i compartir apunts, i aprens a sintetitzar… per a dir-ho d’alguna manera.

Un parell de setmanes després ja tens un domini digne de currículum de Dropbox, cerques de llibres al Google i esquemes que ocupen folis i folis sobre les classes del dimarts. I si encara no tens prou, travesses la plaça Gutenberg (Guten per als amics), entres a la biblioteca i ataques a la bibliografia recomanada pel professor, que l’últim que et ve de gust és haver d’anar a les recuperacions del juliol.

Si ara pogués veure  la noia que va entrar per la porta els primers dies amb la meva roba crec que riuria, consultant els horaris, resant perquè en arribar a classe ja estigués algú conegut guardant lloc i comprovant els horaris a la porta de l’aula. Ara en canvi la facultat ja me la prenc com una segona casa. Això és bo? Crec que hauré d’investigar-ho.

Aina Lorca, estudiant del grau en Enginyeria Telemàtica

Anuncis


Deixa un comentari

Quan explico què estudio, sovint em contesten que ha de ser difícil

Com tants de vosaltres, jo mai no he tingut la certesa sobre a què em vull dedicar. Una inquietud, en gran mesura, agreujada per les pressions de la família, les persones més properes i el temps. Quins criteris he d’adoptar? He de pensar més en el nivell econòmic? O bé, més en el nivell de satisfacció? I si prenc una mala decisió? En alguns moments et pot dur a una crisi existencial. Què em fa feliç? Què és la felicitat?

Un dels dubtes que us poden neguitejar és si sereu capaços de superar aquest repte. He vist abandonar bastants companys. Segons dades de la UPF, el curs 2011-2012 al grau d’Enginyeria Telemàtica:

–La taxa d’abandonament per aplicació del règim de permanència va ser del 56,2% (%  d’estudiants que no superen el 50% dels crèdits de primer curs).

–Aquell mateix any, la taxa de rendiment va ser del 58,3% (% de crèdits   matriculats/crèdits aprovats).

Malgrat això, molts perseverem. N’hi ha qui ha canviat de grau d’enginyeria perquè no ha mantingut la permanència del seu. Per sort, tenim moltes assignatures comunes entre els graus següents: grau en Enginyeria Biomèdica, grau en Enginyeria en Informàtica, grau en Enginyeria Telemàtica i grau en Enginyeria de Sistemes Audiovisuals.

Quan explico què estudio, sovint em contesten que ha de ser difícil. Sí, és difícil. Però seria més dur estudiar una cosa que no m’interessés. Crec que tothom és apte per superar aquest repte si té il·lusió. Il·lusió pel coneixement que adquirirà, per saber com l’aplicarà, etc. Aquesta il·lusió serà el combustible per continuar esforçant-vos, ja que l’esforç és una condició necessària.

La meva entrada a la universitat es va demorar. En la primera convocatòria a la selectivitat creia fermament optar per Ciències de l’Activitat Física i l’Esport. En aquell moment pensava poder ser feliç dedicant-me a l’esport, que m’havia acompanyat tota la vida i que m’havia fet millor persona. També m’agradava molt la natura, i pensava que així hi podria estar més en contacte. Aquell any no vaig superar la nota de tall. Així doncs, em vaig prendre l’any següent com a preparació per tornar-ho a intentar. Durant aquell temps vaig estar treballant i sense cap rutina d’estudi. Per això, després em vaig haver d’adaptar per recuperar-lo.

En la segona convocatòria, vaig caure malalt, motiu pel qual no vaig poder fer les proves físiques. Després d’això estava desolat. Em vaig plantejar fer diversos graus que m’interessaven. El factor comú, tots eren enginyeries. La idea em va captivar: dissenyar i desenvolupar quelcom per millorar la vida. Aquell moment va ser un punt d’inflexió.

Fa tres anys que em vaig matricular a Enginyeria Telemàtica. No em penedeixo d’aquesta demora; al contrari, n’estic agraït. I encara estic en contacte amb la natura i l’esport.

A tot això, penso que no us podeu equivocar. Si bé no encerteu de primeres, ben segur que trobareu el vostre camí.

Dades d’abandonament i rendiment extretes de: www.upf.edu/xifres/docencia/grau/.

Josep Carner Madrigal, estudiant del grau en Enginyeria Telemàtica