Universitari Per Fi!

L'espai dels estudiants de la UPF per als estudiants de secundària


Deixa un comentari

Un canvi d’etapa: què és estudiar a la UPF?

El pas de l’institut a la universitat és, sense cap mena de dubte, un canvi que tots recordem i l’inici d’una nova etapa de les nostres vides. Nous amics, nous horaris, assignatures específiques d’allò que més t’agrada, etc. Si decideixes començar els estudis que t’han de portar al món laboral a la Universitat Pompeu Fabra, hi ha unes quantes coses que has de saber.

En primer lloc, és rellevant el fet que, a diferència de les altres universitats, la UPF funciona amb el sistema trimestral. Sí, com a l’institut. Això vol dir que hi haurà tres avaluacions: una abans de les vacances de Nadal, una altra abans de Setmana Santa i l’última pels volts de Sant Joan. En altres paraules, un Nadal sense haver d’estudiar, però també una revetlla de Sant Joan en què canviaràs els petards pels llibres…. Mentida! Amb una bona organització i planificació de la feina es pot fer tot! No en tinguis cap dubte.

També has de saber que la UPF és una universitat situada al centre de Barcelona, característica que et permetrà fer vida a la capital catalana. Per altra banda, la Universitat es divideix en tres campus perfectament comunicats: el campus del Poblenou, el de la Ciutadella i el del Mar. En funció de la carrera que escullis, et tocarà anar a una facultat o a una altra, tot i que pots utilitzar les biblioteques de qualsevol dels tres campus (al campus de la Ciutadella hi ha la biblioteca del Dipòsit de les Aigües, que és espectacular!).

Amb l’inici de l’etapa universitària, ràpidament aprendràs una nova paraula per afegir al teu vocabulari: seminari. Els seminaris, a diferència de les classes magistrals (classes més teòriques en què tota la classe està junta), són classes en grups reduïts (normalment, la meitat de la classe o una quarta part), amb un caràcter molt més pràctic. Així doncs, són classes en què s’acostuma a demanar algun exercici o treball, s’hi fan exposicions orals o xerrades, etc. Aquesta modalitat de classe sempre tindrà un pes més o menys important pel que fa a l’avaluació de cada assignatura.

També m’agradaria destacar que en molts casos faràs exàmens i treballs sobre allò que t’agrada, cosa que permet que no sigui ni de bon tros un patiment. En aquest sentit, ens agradi més o menys, la gran majoria dels treballs són en grup; això donarà lloc a debats interessants que, de ben segur, enriquiran els nostres treballs i projectes.

Però estudiar a la UPF és molt més que tot això. Les hores al pati amb els amics, les festes dels dijous o les activitats culturals i esportives que ofereix la Universitat són també part d’aquesta etapa de la nostra vida, que molts qualifiquen com la millor. Sort!

Pere Simon Ramon, estudiant del grau en Periodisme.

Anuncis


Deixa un comentari

Comunicació Audiovisual o Periodisme a la UPF?

A finals de batxillerat, són pocs els qui tenen clar el seu futur. La majoria veuen que estan a punt d’entrar en una nova etapa de la seva vida que, des del meu punt de vista, té l’objectiu de formar l’estudiant per aconseguir que s’acabi guanyant la vida fent allò que li agrada.

Jo vaig dubtar molt entre estudiar Comunicació Audiovisual (sempre m’ha agradat veure pel·lícules i gravar vídeos) i Periodisme (m’encanta escriure!). Finalment, vaig optar per l’opció que, durant els pròxims quatre anys, em situaria entre rodatges, càmeres i sales d’edició. La veritat és que t’ha d’agradar molt el cine per gaudir plenament d’aquesta carrera: hi ha moltes assignatures teòriques de cinema i aquest mitjà passa completament per sobre de la ràdio i la televisió, tot i que aquests últims també s’hi toquen una mica.

Suposo que el grau no va satisfer del tot les meves necessitats pel que fa a l’escriptura (tot i que hi ha assignatures de guió cinematogràfic i televisiu), la ràdio i la televisió. I el que crec més important, vaig acabar sabent una mica de tot i no gaire de res. Què vull dir amb això? Doncs, que es fan moltes assignatures diferents i és difícil aprofundir molt en una cosa concreta. Alguns exemples d’assignatures que eren com un petit tastet d’alguna cosa serien Taller d’Il·luminació, Taller de So o una en què aprenies el funcionament bàsic del Photoshop. Amb això no estic dient que m’avorrís, que no m’ho passés bé o que no aprengués. Al contrari.

Però després d’acabar la carrera, vaig sentir la necessitat d’embarcar-me en el periodisme. Van haver de passar poques setmanes per adonar-me que, si Comunicació Audiovisual era cine, cine i més cine, Periodisme era premsa, ràdio i televisió, amb un protagonisme estrella del mitjà en paper. Si realment t’apassiona escriure sobre el món que ens envolta, ja sigui mitjançant una notícia sobre política, una crònica del partit del Barça o una crítica de la sèrie Stranger Things, per exemple, gaudiràs molt estudiant aquesta carrera.I si, com jo, decideixes endinsar-te de ple en el món de la comunicació amb els dos graus, has de saber que et convaliden un 25% dels crèdits aproximadament, tot i que difícilment podràs fer les dues carreres en menys de vuit anys. Ara que ja saps alguna cosa més sobre aquestes dues carreres, molta sort en la tria! I recorda que el més important és que gaudeixis amb la teva feina!

Pere Simon Ramon, estudiant de tercer curs del grau en Comunicació Audiovisual


1 comentari

No sóc de Barcelona… Pis o residència?

Hola! Em dic Clàudia i estic acabant Periodisme i Dret a la Universitat Pompeu Fabra. Com que sóc de Girona, vaig haver d’enfrontar-me als dubtes que planteja triar allotjament sense tenir cap idea del que era Barcelona ni com moure-m’hi. Pis o residència? He tastat les dues coses durant els quatre anys que porto aquí estudiant; però en aquest primer apunt us explico algunes característiques de la residència.

Durant els meus primers dos anys vaig viure a la RESA Ciutadella, a dos minuts a peu del campus de la Ciutadella i a deu en tramvia del campus del Poblenou. També n’hi ha una a prop del campus del Mar. Realment, és una opció que per al primer any és més fàcil que la del pis, ja que no t’obliga a fer visites, pagar agències o trobar companys per viure-hi.

Per una altra banda, la residència és una bona oportunitat per conèixer estudiants de diferents carreres i de diferents cursos, i hi fas amics i contactes amb qui més tard potser aniràs a viure en un pis d’estudiants, com m’ha passat a mi. Personalment, em va anar molt bé per conèixer estudiants dies abans de començar les classes, un cop instal·lada a la residència.

Una cosa que preocupa sovint són les famoses bromes pesades. Us puc assegurar que no s’ha de patir per això; en aquesta residència són divertides i es busca passar-s’ho bé, que uneixin. Qui no vol participar-hi és lliure de no fer-ho. A més, els veterans acabaran sent amics teus al llarg del curs i es converteixen en els teus referents, t’expliquen les seves experiències, trucs per a assignatures i exàmens, i et passen apunts.

Una altra cosa positiva és que hi ha zones comunes per passar l’estona amb altres residents i també sales d’estudi, que s’omplen a vessar quan s’apropen els exàmens, tant de dia com de nit. S’hi organitzen i s’hi planifiquen activitats per a tots els residents com ara tornejos de futbol, sopars, nits de pel·lícula a la sala comuna o esquiades, entre d’altres. Per tant, la residència et dóna eines i recursos per començar a viure en una ciutat nova i estar més al cas de la vida social de la Universitat més enllà de la teva carrera.

Algunes claus per orientar-vos:

  • No té horaris de sortida ni d’entrada; és 24 hores per als residents. No hi ha restriccions per sortir a sopar o de festa.
  • Cada habitació té la seva cuina i el seu lavabo, com petits apartaments loft. T’has de cuinar el menjar i anar al supermercat, que n’hi ha molts a la zona.
  • A l’estiu, si tornes a casa i no estàs a Barcelona, deixes l’habitació i no pagues durant els dos o tres mesos de vacances. En canvi, si estàs en un pis, també pagues els mesos d’estiu.  

Té conveni amb la UPF, per la qual cosa es té prioritat a l’hora d’obtenir-hi una plaça. A la seva web, hi trobareu tota la informació sobre els terminis per preinscriure-s’hi i els preus.

Clàudia Sacrest Martos, estudiant del grau en Periodisme

 


Deixa un comentari

Periodisme? A la UPF!

Periodisme? A la UPF!

Després d’un trimestre a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) cursant Periodisme –i fent l’itinerari de Ciències Polítiques (CCPP)– puc dir que ha estat un encert. La veritat és que no ho tenia massa clar perquè, abans d’entrar a la universitat, ja hi havia un munt de gent del meu entorn que em deia que abans de fer Periodisme seria millor fer un altre grau que m’aportés una sèrie de continguts que, posteriorment, m’ajudessin a l’hora de fer Periodisme, ja que comptaria amb una base i uns continguts previs essencials per ser periodista.

L’enorme avantatge que té la UPF és que et permet assolir aquells continguts previs cursant un itinerari a escollir, entre: Humanitats, Polítiques, Econòmiques i Dret. D’aquesta manera, en sis anys pots arribar a tenir dues carreres universitàries! A més, aquest itinerari el fas alhora que estàs fent Periodisme; és a dir, al matí fas l’itinerari (en el meu cas Polítiques) i a les tardes, Periodisme.

No sé com serà a la resta d’universitats en què s’ofereix el grau en Periodisme, però a la Pompeu ets periodista des del primer dia. Aquest és un dels aspectes que més em van agradar. Comences a fer notícies des de la primera setmana. A més, la Facultat de Comunicació és molt nova i té tot allò que et puguis imaginar per poder créixer com a estudiant i com a persona. L’ambient és molt agradable, ja que aquesta facultat és relativament petita i en un parell de setmanes ja t’hi sents com a casa.

Un altre gran avantatge que té la UPF és que està dins de Barcelona! Sembla molt obvi i molt normal, però segur que molts envejarien estar allà on passa tot. Tot està a l’abast, tot està interconnectat. Al final formes part d’una gran estructura i hi contribueixes, en certa manera.

Tot s’ha de dir, el gran problema d’aquesta universitat són els horaris; però al final acabes aprofitant cada moment lliure que tens entre classe i classe per anar al Dipòsit de les Aigües i passar apunts, anar a la cafeteria amb els companys, anar a passejar per la Ciutadella o el Poblenou… En definitiva, tens moltes possibilitats per aprofitar –depèn de com es miri– aquests moments que tens, que són molts.

En conclusió, la Universitat Pompeu Fabra, segons la meva opinió, és la millor universitat per fer Periodisme i omplir-te de tot allò que al final farà que tinguis una gran experiència universitària i, posteriorment, et faciliti l’entrada al món periodístic.

Edgar Sapiña Manchado, estudiant del grau en Periodisme

 


Deixa un comentari

Aprendre a aprendre

Em dic Gal·la, i sóc estudiant de segon de Periodisme amb l’itinerari d’Humanitats a la UPF. La universitat no resulta un canvi tan impactant respecte al batxillerat, com molts estudiants pensem abans de començar primer. És un entorn en el qual comences sent el més petit, però on hi ha més gent que en un institut, de totes les edats i de tots els estils. En el meu cas, ha suposat també un canvi d’aires, ja que sóc de les Terres de l’Ebre. Però passat un any m’he adonat que la feina continua sent la mateixa: estudiar i treballar.

Anar a classe (excepte a alguna assignatura en què el professor no ha estat encertat) resulta productiu i interessant, i no pas un suplici. I m’he adonat que la combinació de Periodisme amb Humanitats és la millor que he pogut escollir.

D’una banda, les assignatures d’Humanitats són una manera d’evadir-te de l’estrès del dia a dia, de les ideologies, dels conflictes en general. Una sessió de literatura amb la Begonya Capllonch et fa percebre la passió colossal que una persona pot arribar a sentir per alguna cosa; en aquest cas, per la literatura. I la transmet de tal manera que arribes a apassionar-te tu també, no només per la seva matèria, sinó per l’aprenentatge en general, pels detalls de les persones i de les coses. Les classes d’Humanitats m’han ajudat a apreciar el saber i a anisar-lo.

Això sí, la manera de treballar és el canvi que més he experimentat, ja que prendre apunts ja no és suficient. Les classes són com un índex ampliat de la matèria, i és l’estudiant qui ha de fer recerca. No és solament saber quan va ser la Primera Guerra Mundial o les potències que s’hi enfrontaven, sinó també buscar les interpretacions dels historiadors per poder construir la pròpia. No es tracta de llegir-te una obra obligatòria, sinó de buscar crítiques de la obra, assajos, comentaris, i bastir el teu criteri. La feina se la fa un mateix, en bona part.

D’una altra banda, Periodisme ha estat una de les millors casualitats que m’he trobat, ja que estava prou indecisa a l’hora de triar què estudiar, si Comunicació Audiovisual, Publicitat o Periodisme. No he estat mai una persona exageradament interessada per l’actualitat. Fins que vaig arribar a la universitat m’assabentava d’algunes coses que veia al telenotícies; però era com estar en una bombolla. Arribar a la UPF m’ha fet despertar, i ha fet néixer en mi una voluntat de saber què passa al món, i què hi ha al darrere. Aprens a expressar-te per escrit en l’àmbit informatiu, interpretatiu i d’opinió, i especialment en aquest últim, t’adones que la meitat del que escrius és palla. He agraït profundament que m’ho hagin fet veure.

En definitiva, estic aprenent maneres de fer i de veure les coses que m’acompanyaran al llarg de tota la meva vida.

Gal·la Argelaga Monserrat, estudiant del grau en Periodisme


Deixa un comentari

Com estudiar dos graus i no morir en l’intent

Hi havia dues coses que tenia molt clares: els canvis sempre espanten i a l’hora de prendre una decisió important, mai estaràs 100% segur que l’opció triada és la millor.

Com vas a parar a la UPF?

Des de sempre he tingut clar que volia estudiar Periodisme, però a batxillerat, gràcies a l’entusiasme d’una professora, vaig enamorar-me d’Economia. Sense pensar-m’ho dues vegades em vaig llançar als dos graus (Periodisme i Administració i Direcció d’Empreses) i, com podreu intuir, vaig acabar triant la Universitat Pompeu Fabra per l’oferta de graus que té i perquè em permetia cursar els dos a la vegada.

Quan vaig entrar a la Universitat em vaig sorprendre de la quantitat d’estudiants que havien optat per cursar dos graus universitaris. És una gran oportunitat d’ampliar el teu horitzó professional i de formar-te en dues àrees que et resulten igual d’interessants.

Això no és un suïcidi? I la vida social?

Per què enganyar-vos, els primers anys són els més durs. T’has d’habituar al canvi, a la rutina, al funcionament de la universitat, i això no és gens fàcil. Perquè us en feu una idea: habitualment, estudiants de la UPF fan quatre assignatures per trimestre. Doncs bé, com que tenia previst acabar els dos graus en cinc anys, hi havia trimestres que feia sis assignatures i, és clar, em passava tot el dia (i no exagero) a la Universitat.

Tot i així, els primers anys també són els més enriquidors i divertits, perquè estaràs estudiant el que t’apassiona, descobriràs parts de tu mateix que fins ara desconeixies i, el més important, coneixeràs un munt de gent que et marcarà d’ara endavant.

Què em recomanes?

Molta gent em pregunta si és possible fer dos graus alhora, i sempre l’animo a decantar-se per aquesta opció i li dic que el secret rau en tres coses: una bona planificació, no perdre la passió pel que fas i fer pinya amb els altres estudiants que han triat la mateixa opció, perquè serà amb ells amb els qui passaràs la major part del temps.

Ara que estic a cinquè i últim any dels meus estudis, hi ha dues coses que tinc molt clares: els canvis espanten a tothom i malgrat que mai no es pot estar del tot segur amb les decisions que es prenen, com deia Paulo Coelho, “no deixis que els dubtes paralitzin les teves accions; pren sempre totes les decisions que hagis de prendre”.

Aina Fandos i Berenguer, estudiant del grau en Administració i Direcció d’Empreses i del grau en Periodisme


Deixa un comentari

Set anys després…

L’altre dia, mentre feia la vuitena mudança de la meva vida, vaig trobar, al fons d’una capsa de cartró arrugada, una redacció del 2007. “El futur”, deia el títol. “A mi m’agradaria fer la carrera de periodisme i quan acabi, treballar en algun diari i escriure articles”, acabava el text. Vaig fer càlculs: 2007, tercer d’ESO, 14 anys. Ara en tinc 22 i d’aquí a uns mesos acabo la carrera de Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra.

Des que vaig escriure aquella redacció fins que vaig fer la meva primera classe de periodisme van passar quatre anys. Els mateixos que han passat fent la carrera. De tercer d’ESO a primer de batxillerat és l’època de les decisions: el batxillerat humanístic o el social, llatí o geografia, examinar-se de filosofia o d’història a les PAU… Qüestions que no em semblen fàcils ni ara, vistes de lluny.

Jo vaig acabar tirant pel batxillerat humanístic. I em va encantar: la història, les literatures… La idea del periodisme continuava ancorada al meu cervell, però cada dia em sabia més greu deixar d’estudiar allò que tant m’agradava: les humanitats. Fins al dia en què vaig descobrir que a la Pompeu Fabra m’oferien el que em calia. Va ser gràcies a una presentació que la mateixa universitat va venir a fer al meu institut.

De seguida em vaig enamorar de les possibilitats que m’oferia aquella universitat: grups reduïts, bon material audiovisual, professors en contacte directe amb el món professional… Però el que més em va cridar l’atenció va ser, sens dubte, la possibilitat (bé, més aviat l’obligació) de combinar els dos primers anys de Periodisme amb una altra carrera: Ciències Polítiques, Economia, Dret o Humanitats.

Aquesta combinació em solucionava dos problemes de cop. Per una banda, em treia de sobre la preocupació de formar-me com a periodista que sap de tot però que no sap res. Em permetia consolidar una base cultural encara més sòlida de la que havia adquirit durant el meu batxillerat. De l’altra, podia continuar estudiant literatura i història i aprofundir una mica en aquells temes que tant em fascinaven. Crec que no cal que reveli que vaig triar l’itinerari d’humanitats.

Passats uns mesos després d’acabar la carrera tinc clar que vaig prendre una bona decisió. No diré que tot ha estat perfecte, però les expectatives s’han complert. Una carrera pràctica. Uns companys excel·lents. Bons professors. Segur que el meu jo del 2007, aquell que va escriure una redacció parlant d’un futur en el qual seria periodista, n’estaria content.

Océane Apffel, estudiant del grau en Periodisme