Universitari Per Fi!

L'espai dels estudiants de la UPF per als estudiants de secundària


Deixa un comentari

El costat desconegut de la UPF

Fa un mes o així em vaig assabentar que existia l’edifici 51 de la UPF. Al campus del Poblenou, a la plaça central, hi ha una paret que no és una paret. Allà s’hi fa recerca.

Estava fent un cafè amb amics quan m’ho van explicar, i quan vam acabar els vaig arrossegar cap a l’edifici 51 a fer turisme. Volia veure què s’hi feia allà. Vam estar una estona fent voltes, mirant per les portes transparents.

johnyDarrere d’una d’aquestes portes vam veure el nostre professor del trimestre passat de Sistemes Operatius. Estava manejant un robot humanoide baixet, d’uns tres pams d’alçada; el robot estava connectat a un ordinador i semblava que anava a provar un programa. Ens vam quedar aturats, expectants.

Aleshores, ell va aixecar el cap i ens va veure observant. Ens va obrir la porta. “Oh, no et volíem molestar”. Igualment, ens va ensenyar el robot amb el qual estava treballant: estava investigant interacció d’humans amb robots, i ens va ensenyar el robot seient, aixecant-se i fent un petit discurs. També hi havia un robot més gran que tenien en col·laboració amb algun projecte europeu del qual no recordo el nom, més gran i avançat.

Després ens va ensenyar què feien alguns dels seus col·legues a la resta de l’edifici. Un robot detector d’alcohol, jugadors de futbol a mig muntar, una sala i cascos de realitat virtual…

Aquell dia vaig tornar a casa satisfet, pensant que a la meva uni hi havia objectes, projectes i gent ben interessants.

Ahir vaig veure una altra part interessant. Em vaig presentar com a voluntari per a un experiment de realitat virtual amb l’Oculus Rift. No va ser especialment agradable cap al final (només m’havia marejat tant una vegada), però va satisfer la meva curiositat, i al principi era una experiència magnífica.

Després, mentre em recuperava a la plaça, em vaig trobar amb un company meu més gran, que em va ensenyar el seu treball de fi de grau: un reproductor de música que la tria a partir del teu estat d’ànim. Amb casc per detectar l’estat d’ànim i tot, bastant impressionant.

A la uni hi ha molts projectes, objectes i gent interessant.

Adrià Garriga, estudiant del grau en Enginyeria en Informàtica


Deixa un comentari

Nou a la UPF

Fa cosa d’un any i mig vaig passar les proves d’accés a la universitat. Com molts de vosaltres, suposo, no tenia ni idea d’on anar a parar. Volia fer alguna cosa d’informàtica, però no sabia ni com ni a on. Després d’una mica de recerca precipitada per no perdre la data límit, vaig decidir apuntar-me a Enginyeria en Informàtica a la UPF.

Vaig passar un llarg i agradable estiu sense pensar gaire en coses mundanes com els estudis. Al final, però, va arribar setembre. No va ser tan dolent, realment em feia il·lusió anar-hi; però el fet que les classes comencessin gairebé al final es va agrair.

El primer dia vaig sortir de casa dues hores abans que comencés la classe. Visc una mica lluny de Barcelona i ara que em sé la ruta ràpida trigo una hora en arribar-hi; però el primer dia, no i no volia arribar tard (un acaba per no preocupar-se d’aquestes minúcies…). Al principi no em feia res el viatge llarg, però al cap de poques setmanes ja pensava que potser hauria d’haver anat a una universitat que estigués més a prop de casa.

Pobre de mi! Ja era una mica tard per arreglar-ho. Amb el curs unes setmanes començat, l’únic que podria haver fet és deixar la carrera i apuntar-me’n a una l’any següent. No valia la pena. Però els viatges llargs no me’ls treu ningú…

Bé, tornem al meu primer dia: jo, un jovenet impressionable, entrava amb curiositat per la porta de vidre automàtica custodiada per guardes de seguretat. Que fatxenda! Tot estava arreglat i maco, i hi havia aire condicionat i taules sense guixades ni xiclets… No coneixia ningú de la meva classe, però a això hi vaig posar remei ràpidament. Si he de dir la veritat, les sessions introductòries són bastant tedioses; per desgràcia, després les necessites. El dia va transcórrer sense incidents notables i vaig tornar-me’n cap a casa.

Jo esperava que ens fessin quintades. Havia escoltat un munt d’històries de bromes d’estudiants més grans: ruixades amb aigua, gimcanes de farina, ‘cuidar’ un ou durant una setmana, el sopar + festa de reconciliació… Jo esperava totes aquestes coses, però no n’hi va haver cap. Es veu que hi ha gent a qui no li agraden. Tampoc en vaig acabar fent quan començava segon, i no crec que en faci quan comenci tercer.

Però ves, què hi farem. No es pot tenir tot. Al principi no ho pensava gaire, però després de sentir les històries d’estudiants que vénen d’altres universitats penso que vaig triar bé. I el pla d’estudis m’agrada, i els professors no passen de la teva cara i t’ajuden, que és important.

Potser hauria d’haver llogat un pis al costat de la universitat, però ara que treballo a prop de casa ja és massa tard. Tot ho penso quan ja és massa tard. No us passa el mateix?

Adrià Garriga, estudiant del grau en Enginyeria Informàtica