Universitari Per Fi!

L'espai dels estudiants de la UPF per als estudiants de secundària


Deixa un comentari

L’aprenentatge a la UPF

En els apunts anteriors us he parlat dels motius que em van portar a matricular-me al grau en Enginyeria en Sistemes Audiovisuals de la UPF i us he fet un parell de pinzellades sobre què fem en aquest grau. En aquest apunt voldria parlar-vos del sistema d’aprenentatge a la Universitat Pompeu Fabra.

La Pompeu sempre ha estat coneguda com una universitat amb un nivell d’exigència molt alt. Si me’n féssiu definir el sistema d’aprenentatge amb una paraula, la resposta seria trepidant. I és que no he trobat cap altre adjectiu que descrigui millor el seu ritme de treball.

Segurament una de les causes és el sistema d’avaluació: pel fet de ser trimestral, tenim deu setmanes de classe i dues d’avaluacions cada trimestre. Què vol dir això? Que en deu setmanes s’ha de cobrir tot el temari previst en cadascuna de les assignatures. Com ja deveu saber, arran de l’aplicació del Pla Bolonya, cada assignatura està dissenyada a partir de tres tipus de classes diferents: les de teoria, les pràctiques i els seminaris. A les classes de teoria s’expliquen els continguts i a les classes de pràctiques i seminaris es posen en pràctica els conceptes explicats a les sessions de teoria. Imagineu-vos el cas hipotètic següent: en una assignatura, la classe del dilluns es destina a teoria; la de dimecres, a una pràctica, i la del divendres, a un seminari. Dimecres i divendres ja has d’haver assimilat perfectament tots els continguts que t’han explicat dilluns a la classe de teoria perquè, si no, et mancaran les eines i els recursos per resoldre els problemes que et plantegen. I ara, multipliqueu-ho per cadascuna de les assignatures que fareu en un trimestre. Enteneu, doncs, per què us he dit que el ritme de treball és trepidant?

Però no us espanteu. Aquest ritme també té coses positives. Per una banda, el fet d’anar treballant els continguts fa que els vagis aprenent i assimilant gairebé sense adonar-te’n. Per tant, quan arribes a la setmana d’avaluacions, si has treballat com cal, gairebé només has de repassar els continguts per preparar l’examen, ja que la majoria de conceptes et sonen i ja saps com es fan. Cal estudiar i preparar els exàmens a fons, evidentment! Però és molt més senzill començar a estudiar un examen de tots els continguts d’un trimestre si recordes la majoria de conceptes, que no pas si els has de començar a entendre a pocs dies de l’examen, no ho trobeu? Per altra banda, aquest ritme tan ràpid també comporta un sentiment de satisfacció immens. Quan acabes, amb els exàmens fets i totes les pràctiques entregades, t’atures un moment, mires enrere i penses: quantes coses que he après aquest trimestre, i he estat capaç de fer-ho en un temps gairebé rècord!

No tingueu por als reptes. Amb esforç, dedicació i constància es poden assolir tots els objectius que un mateix es proposa. No deixeu les coses per a l’últim moment, sigueu constants i els resultats positius arribaran, segur.

Adrià Mallol Ragolta, estudiant del grau en Enginyeria en Sistemes Audiovisuals

Anuncis


Deixa un comentari

Es pot fer tot

VAIG TARD. Com a recurs literari per cridar l’atenció no està malament, però és del tot cert: com un dilluns qualsevol, m’he llevat amb mandra fins que he vist que avui s’acabava el termini per presentar aquest text. NI UNA SOLA LÍNIA. Aquests anys he après, però, que l’actitud correcta no és desmoralitzar-se, sinó afrontar la feina amb un “som-hi”. I no és que vagi tard per haver estat fent una cerveseta amb els amics, precisament. Almenys aquest cap de setmana, no he descansat gens.

Una de les preguntes que més em preocupava abans, durant (i no vull saber després) de la carrera era què passaria amb totes les coses que feia a part dels estudis. Sempre he tingut molta vida fora de l’acadèmica i volia conservar-la: estudiar guitarra, grups de música, fer anglès, fer classes particulars… “Tot això estudiant una enginyeria a temps complet?”. “No podré, no podré…”.

La veritat és que si t’ho mires tot alhora sembla impossible de compaginar, però un cop t’hi trobes, vas fent a poc a poc. El primer que cal fer, però, és no deixar de fer res abans de provar-ho: recordo que m’espantava la idea de no saber quant de temps extra tindria a part de la universitat. Doncs, va a setmanes: n’hi ha que no sobra ni un minut, però d’altres hi ha molts moments lliures que es poden dedicar a aquelles activitats importants i no de menys valor que les universitàries. Hi ha èpoques, com les d’exàmens, que les altres coses s’han de deixar una mica de banda; però quan sí que hi ha temps, s’han de saber compensar. No sempre es pot estar al cent per cent amb tot, sinó que és més aviat saber gestionar un estira-arronsa.

A més, la universitat no és qui ha d’estructurar la teva vida. Hi ha com una certa pressió popular d’haver de seguir el pla d’estudis tal com està pensat i no ha de ser obligatòriament així. Manes tu i has de gaudir de les coses que fas. Per exemple, després de molts dubtes, a tercer vaig decidir no agafar totes les assignatures per tal de poder tenir més estones per a mi. I no passa RES; va ser un any fantàstic.

Ara bé, s’ha de tenir present que per arribar a tot, se n’han de tenir ganes i s’ha de treballar. No s’hi val quedar-se aturat i veure com el temps corre mentre ens queixem que “no arribem a tot”. I la frase de sempre: com més coses fas, més aprofites el temps que tens per fer-les.

Helena Bantulà, estudiant del grau en Enginyeria de Sistemes Audiovisuals


Deixa un comentari

El nom ja el sé; però …, què s’hi estudia?

Quan feia batxillerat, recordo que una de les coses habituals que feia era mirar-me el pla d’estudis del grau que volia estudiar. El que més m’interessava era saber les assignatures que cursaria, però amb aquells noms complexos i quilomètrics l’únic que aconseguia era quedar-me perplex davant la pantalla de l’ordinador. En aquell moment m’hagués agradat poder parlar amb algun estudiant que m’expliqués, o em desxifrés, què volien dir tots aquells noms que a mi em semblaven d’una dimensió desconeguda.

Això és el que intentaré amb aquest apunt, donar-vos una pinzellada perquè intuïu què és el que fem al grau que jo estudio: el grau en Enginyeria en Sistemes Audiovisuals.

Vivim en l’era digital. Avui en dia tota la informació està digitalitzada i la imatge i l’àudio no en són una excepció. Per aquest precís motiu totes les assignatures que fem al grau estan enfocades a entendre com la imatge i l’àudio es converteixen en un senyal digital; és a dir, com la informació que contenen pot ser representada en un ordinador.

Representant aquesta informació en un ordinador podem emmagatzemar-la, enviar-la a un altre ordinador o fins i tot modificar-la. És a dir, podem fer que la veu d’un nen es converteixi en la d’un robot o podem simular com sonaria la nostra veu al Palau de la Música sense haver-hi estat. També podem millorar una imatge que ens ha quedat massa fosca equalitzant-la o, fins i tot, canviar el fons d’una fotografia per fer veure que hem estat en un indret on realment no hem estat.

Però per processar aquesta informació i modificar-la necessitem la informàtica. Més concretament, la programació. La gran majoria de les assignatures requereixen de la programació per fer les pràctiques i, encara que us costi de creure, ens soluciona i ens simplifica molt la feina.

Potser alguns de vosaltres no cursaríeu enginyeria perquè la programació us fa tirar enrere. No ho feu. Que no sigui aquest el motiu. A la Universitat la programació es comença des de zero; els professors ja saben que hi ha molta gent que no ha programat mai abans, també era el meu cas, i us ajudaran sempre que els ho demaneu. No vulgueu saber la quantitat de vegades que vaig anar a veure el professor de programació al despatx quan feia primer!

La programació no és complicada, però sí que requereix dedicació. Ja veureu com entre els companys us ajudareu i entre tots cada vegada n’anireu aprenent més. Només per la quantitat de coses que es poden fer amb la programació val la pena aprendre’n; us ho ben asseguro.

Per acabar. A l’hora d’escollir quin grau cursareu és recomanable que mireu les assignatures definides en el pla d’estudis. Veure què és el que fareu a cada assignatura, el que hi aprendreu i fins i tot el temari que hi tractareu us pot ajudar a convèncer-vos de la vostra decisió.

Que no us espantin els reptes: afronteu-los!, i com més grans siguin, encara millor!

Molta sort, i gaudiu del coneixement.

Adrià Mallol, estudiant del grau en Enginyeria de Sistemes Audiovisuals


Deixa un comentari

De bones, totes les decisions ho són

El batxillerat. Estic convençut que no hi ha un sol estudiant universitari que no recordi aquells cursos. Entre el temari de les diferents i múltiples assignatures, el treball de recerca, la pressió permanent de les proves d’accés a la Universitat que al final acabava convertint-se gairebé en un fantasma… I, per si això no fos prou, aquell patir constant que t’envaeix quan algú et pregunta què estudiaràs i encara no ho tens decidit.

Les decisions que prenem no són ni bones ni dolentes, senzillament són les nostres decisions; però les experiències que vivim arran d’aquestes ens serveixen per poder ajudar els altres a prendre les seves. És per això que m’agradaria compartir la meva experiència amb vosaltres.

El denominador comú de la meva vida ha estat, des de petit, la música i la tecnologia. Dos àmbits que em fascinaven i que m’apassionaven. Sense cap mena de dubte, les dues grans passions de la meva vida.

Recordo com si fos ara el dia que vaig posar els peus per primer cop en un estudi de gravació. Em sentia en un núvol; l’estudi era l’indret on la música i la tecnologia es fusionaven. En aquell moment ho vaig veure clar. Aquella visita a l’estudi em va fer obrir els ulls. Sense ser-ne massa conscient, vaig prendre la primera decisió més important de la meva vida i segurament, de moment, la més encertada: volia estudiar un grau que em permetés barrejar música i tecnologia. Llavors tenia tretze anys, el meu coneixement sobre les universitats era pràcticament nul, no sabia quin era el nom oficial d’aquell grau ni tampoc a quina universitat es podia cursar. En aquell moment, només tenia una seguretat: havia d’existir.

A partir d’aquí, Google em va facilitar la feina. Després de buscar i rebuscar vaig trobar un grau que es deia Enginyeria en Sistemes Audiovisuals, d’entre les sortides professionals del qual vaig veure la de tècnic d’un estudi de gravació. Enigma resolt, havia trobat el que buscava.

Els dubtes, però, no van trigar a aparèixer: havia d’escollir entre la UPC o la UPF. No ho tenia gens clar. Per una banda, em fascinava la feina del Grup de Recerca en Tecnologia Musical de la Pompeu; a més, el que feien els altres grups de recerca també em cridava molt l’atenció. Per l’altra, la UPC sempre l’havia considerat la casa de les enginyeries; si volia estudiar enginyeria, reflexionava, la millor opció no seria estudiar a la Politècnica?

Al final vaig prendre una decisió. La balança es va decantar i els grups de recerca de la Pompeu van ser un element determinant per ajudar-me a escollir la UPF com la Universitat on volia cursar els meus estudis. Si em deixeu ser-vos sincer, no canviaria la meva decisió per res del món.

Escollir un grau no sempre és fàcil. El meu consell: feu el que us agradi, el que us motivi, el que us apassioni i, sobretot, el que faci llevar-vos cada matí amb la il·lusió i les ganes de menjar-vos el món.

Adrià Mallol, estudiant del grau en Enginyeria de Sistemes Audiovisuals