Universitari Per Fi!

L'espai dels estudiants de la UPF per als estudiants de secundària


Deixa un comentari

Portes Obertes

Ara que arriben les Portes Obertes de la Facultat d’aquest any, m’he posat melancòlic.

Pensava en fa dos anys, quan jo era un nano que, amb tota la por del món, va venir a veure la que ell creia que es deia “la Facultat del Mar” (que ara, per sort, sap que es diu Facultat de Ciències de la Salut i de la Vida). Era un dissabte. No tenia massa clar si venir o no (em feia por fins i tot agafar el tren cap a Barcelona; que m’ho diguin ara…); però una amiga em va acabar convencent. Ens vam plantar aquí potser una mica massa d’hora, però ens va donar temps a tafanejar els espais: la biblioteca, alguna aula, la cafeteria, l’entrada a l’Hospital… En entrar-hi (que, al final, vam acabar arribant tard), ens vam trobar en Jordi Pérez, antic degà i professor de psicologia, explicant quins eren els avenços de la Facultat. La Meritxell Girvent, cap d’estudis, també ens va anar comentant com funcionava la Universitat. I, després d’una estona comentant els afers tècnics, van començar a parlar més de cor. Vam veure com estimen aquest projecte… Les ganes amb què ho explicaven eren contagioses! Més tard, van acabar la presentació. Va ser llavors quan ens vam dividir en grupets i, a cadascun, ens van agafar un parell d’estudiants. Érem unes quinze persones i aquell parell d’estudiants ens van ensenyar tota la Facultat; no es van oblidar res. De fet, encara avui intento trobar una de les sales que em van mostrar llavors, però no l’he sabuda pas localitzar (recordo que hi havia una espècie de sofà… Crec…). I, just abans de marxar, vaig preguntar-li una cosa a aquell nano, que em sembla que feia sisè. No recordo ben bé què vaig dir-li, però em vaig quedar amb les seves últimes paraules: “No sé si aquest és el lloc on has d’estar. Però et puc assegurar que, si vols estar-hi, farem el millor per tu”. Probablement, no era tan poètic; però ho recordo així.

Tornant a quan em posava melancòlic, pensava en com em va ajudar aquesta visita a decidir-me a emprendre una nova vida aquí, a triar el Campus Universitari Mar per formar-me com a futur metge. Vaig sentir-m’hi molt còmode! Per acabar, pensava, també, en com m’agrada xerrar i donar la meva opinió a qui em vol escoltar.
Per tant, vaig arribar ràpidament a la conclusió que havia de participar, sí o sí, a les Portes Obertes d’enguany, fent jo d’alumne de la Facultat que l’ensenya als qui hi estan interessats…

I això faré aquest cap de setmana; em fa molta il·lusió. Ja veurem com va…

Dani Martín Pazos, estudiant del grau en Medicina (UPF-UAB)

 


Deixa un comentari

El segon trimestre de segon

Ja fa gairebé dos anys que vaig decidir entrar a Medicina. M’havia mirat les matèries, el pla docent em va entusiasmar i, després d’anar a la Jornada de Portes Obertes del març d’aquell any, vaig quedar-ne ben convençut.

Més endavant, el juliol del 2015, estava matriculant-me al grau en Medicina de la UPF-UAB i, la veritat, no m’ho acabava de creure: universitat, nova gent, matèries dures… Llavors va arribar el setembre i, un dia, als companys amb els quals començàvem a fer pinya ens va donar per mirar el pla d’estudis encara més a fons.

El primer trimestre de primer consistia a fer Introducció a la Universitat, Física per a les Ciències de la Salut i Anatomia i Embriologia. No sabíem ben bé com aniria la cosa, però ens oloràvem que Anato no seria pas fàcil. I crec que va ser just el dia següent que vam conèixer en Pereira, el temut Pereira. Ja vam veure que no ens posaria les coses del tot senzilles, i els companys d’altres anys ens deien que seria complicat, que ens faria treballar de valent.

No obstant això, molts dels alumnes d’altres anys coincidien en això: “Prepareu-vos per al segon trimestre de segon”. I la frase va quedar-se allà. No li vaig donar massa voltes en aquell moment, però crec que era una cosa recurrent. De tant en tant, quan estava uns dies amb força feina, pensava: “Bufa, això encara pot ser més dur?”. I els dies en què estava tranquil i relaxat, de vegades, em venia al cap: “Bufa, això d’estar tan tranquil no ho podràs fer pas durant el segon trimestre de segon, que serà molt dur…”.

Doncs, just avui, tot havent acabat Anatomia Humana (amb un acomiadament del Pereira força emotiu, en què ens ha dit que ens trobarà una mica a faltar, i tot…), fent un dels últims seminaris amb el Paco, de Fisiologia Humana (que, com sempre, no et deixa mai indiferent, amb el seu estil frenètic d’ensenyar) i amb la penúltima classe d’Histologia Humana, del Lloreta (el qual ens estima un munt), he vist que no hi havia raó per preocupar-me. Hem après com estan organitzats ben bé tots els teixits del cos, gràcies a l’Histo; hem vist on estan els òrgans en què aquests teixits s’organitzen, amb Anato; i ens hem adonat de com funcionen, gràcies a Fisio.

I bé, per què aquesta introducció tan llarga? Doncs, perquè, aquest segon trimestre de segon, que ara ja estic acabant, és sense cap mena de dubte, el que més m’ha agradat en tot el que porto de grau. Tot s’ha de dir, fins abans de començar, tenia força por. Pel meu cap rondava la idea: “Bufa, potser no podràs… No serà massa difícil? I si estàs massa cansat?”… Però, puc assegurar-vos que, quan veus que el treball que fas té un sentit clar, t’adones que aprens i, a més, gràcies al bon ambient, estàs a gust, totes les peces giren com un engranatge, gaudeixes i ets feliç.

Dani Martín Pazos, estudiant del grau en Medicina (UPF-UAB)


Deixa un comentari

Les sortides de la medicina

Quan algú decideix estudiar medicina –almenys en el meu cas–, normalment només hi veu dues sortides laborals possibles: l’estetoscopi i el bisturí; o dit d’una altra manera: les especialitats assistencials (neurologia, cardiologia, medicina de família…) i les especialitats quirúrgiques.

És només quan portes uns anys de carrera que t’adones que la medicina et pot aportar molt més que això. Salut pública, medicina preventiva, divulgació, polítiques sanitàries, indústria farmacèutica, tasques de comunicació, recerca clínica… Les possibilitats que ofereix un grau en medicina són molt més àmplies del que típicament es coneix com “fer de metge”, i crec que la Pompeu Fabra fa una bona feina en aquest sentit.

El grau compartit UPF-UAB en Medicina ofereix ja des dels inicis de la carrera una perspectiva molt àmplia del que és la medicina avui en dia, i para especial atenció en àmbits no “convencionals” i sortides professionals alternatives.

Els primers dos anys i mig són compartits gairebé totalment amb la carrera de biologia humana. Això, en el meu cas, em va aportar una visió de la investigació i la recerca bàsica molt més profunda del que m’imaginava en un inici (i moltes més hores de laboratori de les que puc recordar!). A més, amb el PRBB al costat (un dels centres de referència europeus en investigació), és difícil no interessar-se pel món de la recerca, i de fet molts estudiants del meu grau hi han acabat fent pràctiques en un o altre moment de la carrera.

Posteriorment, a mesura que avançava la carrera, diferents professors i professionals ens parlaven d’altres sortides de la medicina: en diverses ocasions ens han fet classe professionals sanitaris de la indústria farmacèutica (una sortida que molts metges ni tan sols s’arriben a plantejar, però molt atractiva en alguns aspectes), i dues companyies fins i tot han vingut a fer-nos xerrades per parlar-nos del dia a dia d’un metge en empreses d’aquest tipus.

La comunicació i la divulgació tampoc queden relegades: unes quantes vegades al llarg d’aquests anys se’ns ha proposat formar part de congressos i de conferències, generalment com a voluntaris o com a membres de l’organització.

L’últim any de la carrera s’estudia medicina preventiva, un àmbit de la salut extremament extens i diferent al de la medicina assistencial, però igual de gratificant. Crec que som pocs els que a la meva classe ens havíem plantejat dedicar-nos a aquest camp abans de fer aquesta assignatura; però ara és una opció més d’entre totes les que tenim per escollir.

Tot això m’ha anat aportant experiències i m’ha ajudat a saber millor què vull fer a partir d’ara.

Hi ha molts motius pels quals tornaria a escollir la UPF per estudiar medicina, però crec que aquest és el principal. La visió que m’ha aportat de cara al meu futur és molt àmplia i plena de possibilitats, i ara que arriba el moment d’escollir què faré després de la universitat, tinc al davant moltes més opcions de les que veia inicialment.

Clàudia Aymerich Nicolàs, estudiant del grau en Medicina (UPF-UAB).


Deixa un comentari

Els trimestres a Medicina

Medicina és una carrera universitària que demana molta dedicació. Això implica moltes hores a la universitat, assistint tant a les classes teòriques i als seminaris com a les pràctiques, o a casa, fent treballs o estudiant les matèries que s’estiguin cursant.

Em vull centrar a parlar de les hores de dedicació a la carrera que no es fan a la universitat, ja que aquestes no queden reflectides en cap horari. Evidentment, depèn de l’habilitat de cada alumne: alguns necessitaran més dedicació que d’altres; però absolutament tots hauran de tenir-la.

Durant el trimestre, que és la divisió del curs exclusiva de la UPF, es disposa de temps per fer aquesta feina a casa. Lògicament, en determinades èpoques el volum de treball serà més elevat que en d’altres i es disposarà de menys temps: però, per norma general, sempre hi ha temps per completar els estudis fora de l’horari lectiu universitari.

Vull remarcar especialment que en qualsevol universitat on es cursi Medicina es disposarà de poc temps per a l’oci personal. És un fet que vull que quedi clar d’entrada perquè els possibles aspirants a metge ho tinguin en compte abans d’iniciar aquests estudis. Però, d’una altra banda, estudiar a la UPF té un aspecte positiu per pal·liar aquesta situació: els trimestres.

Els trimestres provoquen que la matèria que s’hagi d’estudiar es trobi condensada en menys temps. És a dir, allò que en altres universitats s’estudiaria en un semestre, a la UPF es fa en un trimestre. Però també és evident que el nombre d’assignatures per trimestre és inferior que el que tenen les altres universitats en un semestre, tot i que el nombre total d’assignatures per curs és el mateix. D’aquesta manera, el volum de feina és proporcional al temps del qual es disposa per estudiar.

A més, la UPF sempre deixa un període d’entre 10 i 15 dies perquè l’estudiant es dediqui exclusivament a l’estudi de les assignatures de les quals s’examinarà aquell trimestre. Durant aquest període no es fan classes, ni seminaris ni pràctiques, circumstància que permet que l’estudiant gestioni el temps de la millor manera que cregui adient.

I un dels factors positius més importants que personalment hi veig en el fet de cursar la carrera per trimestres són les vacances. A diferència d’altres universitats, els estudiants de la UPF disposem de les vacances de Nadal per descansar; en canvi, en altres universitats es passen aquestes vacances de festes familiars estudiant, en lloc d’estar amb la família i els amics, ajudant a desconnectar i carregar les piles per al nou trimestre. El mateix passa amb les vacances de Setmana Santa, en què a la gran majoria d’universitats s’ha d’estudiar per als exàmens parcials que vénen just després. Nosaltres, però, podem descansar i gaudir del temps lliure.

També és cert que si la Setmana Santa cau d’hora, els exàmens finals poden ser just després. Però en aquest cas es disposa de molt més de quinze dies per estudiar de manera exclusiva els exàmens.

En general, considero que cursar la carrera per trimestres és un aspecte molt positiu, sobretot en una carrera com la de Medicina.

Bernat Gonzalez Pineda, estudiant del grau en Medicina (UPF-UAB).


Deixa un comentari

Pràctiques a Medicina

A diferència d’altres carreres, a Medicina la importància de les pràctiques és fonamental. Suposen un complement més que necessari a la teoria, i petites anècdotes del dia a dia ajuden a fixar les particularitats de cada patologia. A la UPF funcionen com explicaré.

A primer i a segon curs solament passem dues setmanes del tercer trimestre a l’Hospital del Mar, CAP o centre sociosanitari. Aquests primers anys no tenim cap tipus d’habilitat ni coneixement que puguem aplicar: l’objectiu és aproximar-nos a l’entorn sanitari i fer-nos partícips de quina és la cadena assistencial d’aquest sistema. Conèixer el funcionament bàsic d’aquest entramat no és fàcil. A l’inici, es barregen noms i departaments pels quals, amb el temps, un acaba sabent-se moure sense dificultat. És el primer contacte amb pacients, i s’aprèn a respectar-los, a conèixer la feina d’infermeria i procediments tan senzills com sondatges, puncions o cura de ferides.

El tercer curs combina dues setmanes més com les ja esmentades amb un tercer trimestre de matins a l’hospital dins l’assignatura Fisiopatologia. És el primer cop que s’ausculta un pacient i s’és capaç de diferenciar una pneumònia d’un asma. Comença el tracte amb els metges i amb les patologies, s’aprèn la semiologia bàsica —–fonament dels propers cursos–, alhora que, lentament, veiem el rol del metge d’hospital i la seva rutina, diferent de la del CAP.

Els matins dels cursos de quart i cinquè transcorren íntegrament a l’hospital, i la combinació entre les patologies impartides a cada assignatura i la rotació pel servei mèdic permet vincular teoria i pràctica. La majoria de metges, segons la meva experiència, s’han mostrat oberts a explicar i a ensenyar, i el grau de participació de l’estudiant en la praxi clínica depèn una mica de la seva iniciativa.

El darrer any, a sisè, el rotatori s’orienta diferent de com es fa en altres unitats docents. No hi ha una rotació com a tal per a un enorme ventall d’especialitats, sinó que s’escull un servei de planta i un altre d’optatiu per fer les estades llargues (8 i 5 setmanes), amb l’objectiu que se sistematitzi la mecànica de fer anamnesis, històries clíniques i exploracions físiques de cara a la residència. A més, els estudiants necessàriament recalen breument als serveis de pediatria, anestèsia, psiquiatria i pels diversos CAP, a més d’haver d’assistir a guàrdies de cirurgia, UCI, ginecologia o traumatologia. El pla d’estudis allibera d’assignatures el tercer trimestre, el que permet descansar abans d’endinsar-se a la preparació de l’examen MIR. Això pot semblar una banalitat quan s’escull la carrera, però quan ja hi estàs a dins s’aprecien coses diferents de les que a priori van valorar-se, i aquesta n’és un exemple.

Per concloure, només queda dir que poden afegir-se més pràctiques durant l’anomenat “trimestre de mobilitat” de cinquè, en un altre hospital. També poden fer-se estades internacionals durant els estius, a través de l’associació AECS, per lliure o gràcies a l’esforç de certs doctors, que les concerten.

En fi, sembla clar que les pràctiques suposen una part important de la formació a l’Hospital del Mar!

Eduard Ródenas Alesina, estudiant del grau en Medicina


Deixa un comentari

El procés d’elecció

Medical Records & StethoscopeA l’anterior apunt vaig fer una anàlisi de la carrera que interessa més un cop un s’hi troba a dins que no pas quan un s’hi troba a fora. Al batxillerat, recordo com la gent es debatia entre fer o no fer una carrera o una altra, però no es preocupava de si la universitat seguia o no trimestres o si a tercer o quart any es podia fer un trimestre a l’estranger o no. El que realment semblava importar era el nom dels estudis que s’escollirien.

Després de les PAU, un estudiant de l’itinerari científic amb bona nota disposa de tota l’oferta formativa davant seu, i aquest moment de fer la tria suposa –almenys per a mi ho va suposar aleshores– deixar de banda tota la resta. Crec que és important en aquesta reflexió guiar-se pels interessos més que per la visió ideal del professional que un vol ser al cap dels anys, especialment dins de l’àmbit de les ciències de la salut.

En el cas de la medicina, és fonamental tenir un interès per conèixer el cos humà, el seu funcionament a tots els nivells, tant bioquímic com macroscòpic, i considero que cal tenir present un cert esperit de recerca per voler saber què s’amaga darrere de cada patologia. Certes coses pròpies de la projecció d’un mateix com a professional feien enrere companys que tenien interès en tot aquest món: com serà veure un cadàver? Com serà entrar a un quiròfan i veure tanta sang? Com serà la càrrega moral que un haurà de portar davant malalts terminals? Com serà haver de prendre decisions vitals per a la resta?

Uns dies després que fes l’elecció de la carrera i que es tanqués el full en línia, el meu pare es va fer un petit trau al dit i em va demanar que li curés amb una mica de cotó, gases i esparadrap. En veure la sang em vaig marejar i vaig haver de seure. Tot i això, no vaig replantejar-me l’elecció que havia fet, perquè intuïa que totes aquestes sensacions acabarien passant si tenia veritable interès en el que feia. Igual va succeir el primer dia a la sala de dissecció: tothom hi entra compungit, però a ningú no se li presenta la repulsió que havia pronosticat.

Els dubtes que aquest blog tracta d’aclarir sobrevenen a l’estiu, quan cadascú fa la tria, la gent es reparteix al ventall d’ofertes universitàries i no té amb qui comentar pros i contres de l’elecció. I al full no s’ha d’omplir només el nom de la carrera, sinó el de la universitat. I ningú sap les diferències, o a vegades té un germà o un amic més gran que pot ajudar, o bé mira les webs i no en treu l’aigua clara i acaba justificant a posteriori una elecció basada en intuïcions. Però és important saber què es tria, saber el que li deparen els propers quatre (o sis) anys.

I Medicina a la UPF és, segons la meva experiència i pels motius que vaig explicar al darrer apunt, una bona elecció. No només pels anys d’universitat, sinó per la formació que fonamentarà l’exercici professional de després.

Eduard Ródenas, estudiant del grau en Medicina


Deixa un comentari

La formació del metge

Quan vaig entrar a Medicina de la UPF érem la segona promoció. Tot just començava el grau, i les aules eren encara barracons annexats a l’esquena de l’Hospital del Mar. Una carrera llarga, però que varia sobtadament el tercer any: fins a tercer curs les classes, assignatures bàsiques, són compartides amb els estudiants de Biologia Humana, carrera que segueix un programa molt similar al de Medicina, i a partir de quart apareixen les assignatures clíniques, amb pràctiques cada matí a l’hospital. La UPF té la sort de disposar de professors reconeguts que es reparteixen entre la docència i la recerca al Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB), motiu pel qual els alumnes adquirim una sòlida base bioquímica, genètica i molecular. Trobo que l’orientació de la carrera de Medicina no és formar exclusivament metges, sinó alhora investigadors que coneguin els fonaments biològics i que siguin capaços d’indagar l’etiopatogènia de les més variades malalties. La interconnexió entre clínica i recerca és ben necessària, i aquí es fa palès a cada moment.

Quant al calendari acadèmic, a la UPF se segueix el model trimestral, que permet gaudir d’unes vacances relaxades, sense haver d’angoixar-se pels exàmens finals de les universitats que segueixen semestres. El contacte amb el medi hospitalari hi és des del primer any, amb l’objectiu que els estudiants el coneguem mitjançant estades de dues setmanes en un hospital, CAP i centre sociosanitari. Més endavant, passat el quart any, cada assignatura incorpora una o dues setmanes de pràctiques a l’hospital, i el personal sanitari acostuma a estar molt més dedicat a l’alumne i el fa participar més que no pas en altres centres docents, almenys pel que jo he conegut. A classe som poca gent: només hi entrem 60 persones a primer curs, motiu pel qual ens acabem coneixent entre tots i, pel que fa a mi, no m’he trobat amb la competitivitat entre estudiants de què tant es parla.

Com a tot grau, se segueix el pla Bolonya, motiu pel qual els seminaris semipràctics hi són arreu, especialment els primers anys, així com els treballs en petits grups. L’avaluació contínua –sumatori de totes les activitats del trimestre– és una eina molt útil que pot ajudar a ponderar a l’alça la nota final. No és una carrera fàcil, les hores d’estudi són moltes i les assignatures demanen gran capacitat de memòria: els conceptes s’han de conèixer amb exactitud, i s’ha d’estar disposat a dedicar gran part del temps lliure a la lectura dels temes.

Tot i això, Medicina és una carrera per la qual mereix la pena l’esforç si un té ganes de dedicar-s’hi i que condueix a una professió que pot arribar a ser molt agraïda. Trobo que la pràctica mèdica és de les poques capaces de combinar el contacte interpersonal propi de la clínica amb la recerca i la docència. Aquell que hi senti interès, que no es deixi fer enrere pels anys d’estudi ni per la dificultat que sempre s’ha atribuït a Medicina, perquè no és ni de lluny tan terrible com es pinta!

Eduard Ródenas, estudiant del grau en Medicina