Universitari Per Fi!

L'espai dels estudiants de la UPF per als estudiants de secundària


Deixa un comentari

L’aprenentatge a la UPF

En els apunts anteriors us he parlat dels motius que em van portar a matricular-me al grau en Enginyeria en Sistemes Audiovisuals de la UPF i us he fet un parell de pinzellades sobre què fem en aquest grau. En aquest apunt voldria parlar-vos del sistema d’aprenentatge a la Universitat Pompeu Fabra.

La Pompeu sempre ha estat coneguda com una universitat amb un nivell d’exigència molt alt. Si me’n féssiu definir el sistema d’aprenentatge amb una paraula, la resposta seria trepidant. I és que no he trobat cap altre adjectiu que descrigui millor el seu ritme de treball.

Segurament una de les causes és el sistema d’avaluació: pel fet de ser trimestral, tenim deu setmanes de classe i dues d’avaluacions cada trimestre. Què vol dir això? Que en deu setmanes s’ha de cobrir tot el temari previst en cadascuna de les assignatures. Com ja deveu saber, arran de l’aplicació del Pla Bolonya, cada assignatura està dissenyada a partir de tres tipus de classes diferents: les de teoria, les pràctiques i els seminaris. A les classes de teoria s’expliquen els continguts i a les classes de pràctiques i seminaris es posen en pràctica els conceptes explicats a les sessions de teoria. Imagineu-vos el cas hipotètic següent: en una assignatura, la classe del dilluns es destina a teoria; la de dimecres, a una pràctica, i la del divendres, a un seminari. Dimecres i divendres ja has d’haver assimilat perfectament tots els continguts que t’han explicat dilluns a la classe de teoria perquè, si no, et mancaran les eines i els recursos per resoldre els problemes que et plantegen. I ara, multipliqueu-ho per cadascuna de les assignatures que fareu en un trimestre. Enteneu, doncs, per què us he dit que el ritme de treball és trepidant?

Però no us espanteu. Aquest ritme també té coses positives. Per una banda, el fet d’anar treballant els continguts fa que els vagis aprenent i assimilant gairebé sense adonar-te’n. Per tant, quan arribes a la setmana d’avaluacions, si has treballat com cal, gairebé només has de repassar els continguts per preparar l’examen, ja que la majoria de conceptes et sonen i ja saps com es fan. Cal estudiar i preparar els exàmens a fons, evidentment! Però és molt més senzill començar a estudiar un examen de tots els continguts d’un trimestre si recordes la majoria de conceptes, que no pas si els has de començar a entendre a pocs dies de l’examen, no ho trobeu? Per altra banda, aquest ritme tan ràpid també comporta un sentiment de satisfacció immens. Quan acabes, amb els exàmens fets i totes les pràctiques entregades, t’atures un moment, mires enrere i penses: quantes coses que he après aquest trimestre, i he estat capaç de fer-ho en un temps gairebé rècord!

No tingueu por als reptes. Amb esforç, dedicació i constància es poden assolir tots els objectius que un mateix es proposa. No deixeu les coses per a l’últim moment, sigueu constants i els resultats positius arribaran, segur.

Adrià Mallol Ragolta, estudiant del grau en Enginyeria en Sistemes Audiovisuals


Deixa un comentari

La segona “família”

Vaig aterrar al grau en Publicitat i Relacions Públiques sense tenir gaire clar què m’esperava després d’un llarg vol de dubtes i esperes, de turbulències i insomnis en no poder dormir. Però finalment vaig trepitjar terra. I, sorprenentment, estava tranquil·la, orgullosa de mi mateixa i amb ganes de començar.

D’això ara tot just fa un any i ho recordo com si fos ahir, perquè si alguna cosa té la Pompeu i el seu particular sistema trimestral és que quan t’hi trobes, el temps vola. Adaptar-se a la rutina ens costa ben bé dues setmanes, i comptant que el trimestre està compost per deu, ja només en resten vuit. Val a dir, però, que els finals són molt i molt feixucs, i, per tant, el millor és portar la feina al dia.

Sigui com sigui, i tal com deia Shakespeare, passi el que passi, fins i tot en el dia més borrascós les hores i el temps passen. Fins i tot quan no ho desitgis. Perquè els innombrables treballs, seminaris i de més no aconseguiran esborrar-te el somriure de la cara. No, quan saps que fas el que t’agrada. I menys encara si tens la sort de compartir les teves penes i alegries –infinites alegries– amb gent excepcional.

Començaràs a veure que potser no és tan dolent quedar-te a dinar més d’un dia a la setmana per finalitzar treballs en grup. T’adonaràs que hi ha assignatures que passaran a ser tan divertides com tu les vulguis fer i altres que, tot i el teu esforç, seran intractables. Però agrairàs aleshores la companyia. I veuràs que fins i tot sense temps ni idees te n’acabes sortint. I és que quan tu no pots, segur que el del costat sap com fer-ho. I sinó l’altre. O el de més enllà. Al final, tot queda entre nosaltres. Entre vosaltres. Entre els amics i companys. Entre aquesta espècie de nova “família” que comença a entrelligar llaços. I no importarà tant el què ni el com, sinó el qui. Potser no recordaràs què vau dir, ni de què o de qui vau riure. Però no t’oblidaràs de qui tenies al costat. Es tracta d’instants inesborrables.

Hauràs d’aprendre a quedar-te amb aquests bons moments –que són la majoria– per a quan vinguin els dolents. Hauràs de tenir clar que has de continuar avançant. No hauràs d’oblidar que estàs on volies estar i hauràs de sentir que tu ho vals. Hauràs de continuar somiant per arribar on t’hagis proposat. I el millor és que ho faràs sabent que no voldries estar en un altre lloc ni amb una altra gent. I és només aleshores quan tindràs clar que formes part de tots nosaltres.

Sandra Díaz, estudiant del grau en Publicitat i Relacions Públiques


Deixa un comentari

Per què IBE?

Sóc l’Elena, estudiant de quart d’IBE, i aquest cop m’encantaria explicar-vos per què vaig escollir aquest grau fa gairebé quatre anys enrere i quina és la perspectiva ara que ja arribo al final.

La meva generació som la tercera promoció d’aquest grau, així que no ens va tocar ser els conillets d’Índies; però realment era tota una incògnita i alguna cosa nova a descobrir perquè encara ningú no havia acabat.

Què és el que em va inclinar a escollir IBE? Doncs, jo tenia un amic que just l’any anterior havia començat empresarials a la Pompeu, i ell va ser el primer que em va parlar d’IBE, i m’ho va descriure així: “Si fas això ets una crack, és tot en anglès! En sortiràs amb un gran nivell!”. M’ho va plantejar molt bé, però alhora em va fer por: tot en anglès! La idea va anar madurant en el meu cap i vaig pensar: “ I per què no?”. Doncs, de cap a la piscina cap a IBE.

El meu raonament sobre l’elecció que havia fet va anar canviant. Fer-ho tot en anglès és un factor que ara per ara em diferencia dels altres. Jo tinc moltes ganes de marxar a fora en un futur més o menys proper, així que fer estudis internacionals sempre ajuda. Som molts menys a la classe, així que vulguis o no a l’hora d’entrar al mercat laboral hi ha menys competència. L’anglès no l’abandonaré mai i a més a més em puc dedicar a estudiar un altre idioma… I a més t’obliguen a fer un intercanvi a fora, no t’ho has ni de plantejar.

Ara que ja estic acabant he vist que l’economia potser no és la meva gran passió a la vida, que estudiar IBE no ha estat una cosa que m’havia plantejat sempre i que no ha estat mai una elecció passional. Però el que recordaré d’aquests anys i tot l’aprenentatge i bagatge no me’ls treu ningú.

Us podria descriure una llista interminable, però em centraré en tres punts que crec que han estat clau per a mi:

  1. Els companys de classe: si no fos per ells tot hagués estat molt més dur. Però el fet de passar tantes hores a la universitat, dinant, fent treballs, estudiant…, fa que els lligams siguin molt intensos.
  2. L’Erasmus, una experiència internacional inoblidable. Encara recordo quan abans de marxar unes noies de quart van venir a explicar-nos quatre coses i van dir: “Serà la millor experiència de la vostra vida!”. Jo vaig pensar que eren unes exagerades; però quan vaig tornar d’allà, vaig veure que tenien tota la raó del món. Així que, intercanvi internacional 100% recomanable!
  3. Pel que fa als estudis, el nivell d’exigència, la quantitat de feina per fer en poc temps i els horaris incomprensibles fan que després puguis adaptar-te a qualsevol ambient i aguantar.

I només dir-vos: escollir IBE és una bona elecció!

Elena Costa, estudiant del grau en IBE


Deixa un comentari

Pràctiques a Medicina

A diferència d’altres carreres, a Medicina la importància de les pràctiques és fonamental. Suposen un complement més que necessari a la teoria, i petites anècdotes del dia a dia ajuden a fixar les particularitats de cada patologia. A la UPF funcionen com explicaré.

A primer i a segon curs solament passem dues setmanes del tercer trimestre a l’Hospital del Mar, CAP o centre sociosanitari. Aquests primers anys no tenim cap tipus d’habilitat ni coneixement que puguem aplicar: l’objectiu és aproximar-nos a l’entorn sanitari i fer-nos partícips de quina és la cadena assistencial d’aquest sistema. Conèixer el funcionament bàsic d’aquest entramat no és fàcil. A l’inici, es barregen noms i departaments pels quals, amb el temps, un acaba sabent-se moure sense dificultat. És el primer contacte amb pacients, i s’aprèn a respectar-los, a conèixer la feina d’infermeria i procediments tan senzills com sondatges, puncions o cura de ferides.

El tercer curs combina dues setmanes més com les ja esmentades amb un tercer trimestre de matins a l’hospital dins l’assignatura Fisiopatologia. És el primer cop que s’ausculta un pacient i s’és capaç de diferenciar una pneumònia d’un asma. Comença el tracte amb els metges i amb les patologies, s’aprèn la semiologia bàsica —–fonament dels propers cursos–, alhora que, lentament, veiem el rol del metge d’hospital i la seva rutina, diferent de la del CAP.

Els matins dels cursos de quart i cinquè transcorren íntegrament a l’hospital, i la combinació entre les patologies impartides a cada assignatura i la rotació pel servei mèdic permet vincular teoria i pràctica. La majoria de metges, segons la meva experiència, s’han mostrat oberts a explicar i a ensenyar, i el grau de participació de l’estudiant en la praxi clínica depèn una mica de la seva iniciativa.

El darrer any, a sisè, el rotatori s’orienta diferent de com es fa en altres unitats docents. No hi ha una rotació com a tal per a un enorme ventall d’especialitats, sinó que s’escull un servei de planta i un altre d’optatiu per fer les estades llargues (8 i 5 setmanes), amb l’objectiu que se sistematitzi la mecànica de fer anamnesis, històries clíniques i exploracions físiques de cara a la residència. A més, els estudiants necessàriament recalen breument als serveis de pediatria, anestèsia, psiquiatria i pels diversos CAP, a més d’haver d’assistir a guàrdies de cirurgia, UCI, ginecologia o traumatologia. El pla d’estudis allibera d’assignatures el tercer trimestre, el que permet descansar abans d’endinsar-se a la preparació de l’examen MIR. Això pot semblar una banalitat quan s’escull la carrera, però quan ja hi estàs a dins s’aprecien coses diferents de les que a priori van valorar-se, i aquesta n’és un exemple.

Per concloure, només queda dir que poden afegir-se més pràctiques durant l’anomenat “trimestre de mobilitat” de cinquè, en un altre hospital. També poden fer-se estades internacionals durant els estius, a través de l’associació AECS, per lliure o gràcies a l’esforç de certs doctors, que les concerten.

En fi, sembla clar que les pràctiques suposen una part important de la formació a l’Hospital del Mar!

Eduard Ródenas Alesina, estudiant del grau en Medicina